Tanqueu els ulls i imagineu-vos qualsevol espai de casa vostra, un espai
d’uns vuit metres quadrats. Ara us hi imagineu una llitera de ferro,
una cadira, una mena de banc d’obra, un vàter sense tapa i una dutxa.
Sense parets ni portes. Trieu un company o companya de feina i
imagineu-vos que us hi tanqueu cada dia durant setze hores. I així un
dia rere l’altre fins almenys vuitanta dies.
Us heu atabalat?
Doncs ara afegiu-hi una porta de ferro que xerrica cada cop que t’hi
tanquen, unes parets velles i grises, una finestreta petita on només
s’hi visualitza una paret amb filferro… i ja no seràs a casa. Seràs a
Alcalá Meco.
Ara imagina’t que vols agafar un llibre a la
biblioteca i no pots, avui no toca. Només el pots agafar el dijous i a
l’hora convinguda. Ara imagina’t que en vols agafar tres. No pots, la
normativa no ho permet.
Arriba l’hora dels àpats i voldries
socialitzar-te, esmorzar, dinar o sopar comentant la vida. No pots
perquè t’has d’asseure on t’han dit des del primer dia, menjar amb
pressa i restar en silenci. I tens set i has d’anar a comprar l’aigua
perquè no te’n donen. I voldries fruita i amanida o carn o peix a la
planxa, però no… no és el menjar sa el que menges diàriament, cada dia,
un dia rere l’altre.
I has d’anar al vàter de la cel·la i s’ha acabat el paper higiènic que et pertoca del mes i et cal comprar-lo.
I
avui plou i no pots anar a fer una volta al pati. I aleshores
decideixes estirar-te dalt la llitera, de bocaterrosa, com si fossis un
adolescent i escrius als teus fills i hi poses un dibuix dins el sobre
per a la teva néta. I mires les fotografies que t’has enganxat a la
paret amb pasta de dents, com t’han ensenyat les internes.
I
frises perquè arribi el cap de setmana perquè veuràs els teus, quaranta
minuts darrere un vidre. I desitges que, arribat el moment, no et
llisqui ni una llàgrima, no fos cas que es pensessin que tens una vida
dura i simules estar bé, forta, decidida, encara que el cor et plori per
no poder-nos abraçar. I et demanen que cridis més que no et senten i tu
somrius acostant-te més al micro amagat que hi ha sota aquells foradets
cromats. I ens fem petons al vidre brut, però t’és igual perquè és el
teu vidre, el teu món, el món que et permet veure els teus.
I
marxen els teus i tu tornes a la cel·la i tanques els ulls i t’imagines
com és casa teva i recordes els moments de llibertat i decideixes
perseverar perquè saps que ni tu ni cap dels companys presos hauríeu de
viure la injustícia dels vostres empresonaments i esperes i desitges que
res es normalitzi i esperes.
Esperes que es faci justícia i és
que saps que ara farà ja vuitanta dies que hi vius i ho suportaràs
perquè ets forta i et solidaritzes amb el teu poble, el poble que t’ha
de treure d’aquest malson.
I t’adorms… T’adorms veient el Montgrí.
Montse Bassa i Coll
7-5-2018
